Les 7 del matí, amunt, que hi ha cursa. Plou, i fa molt fred. No m’agrada el fred. Els dimonis intenten dissuadir-me: no hi haurà ningú corrent, a 4ºC i amb pluja, qui vols?, quatre arreplegats i prou, et moriràs!
Si, pot ser sí, però almenys ho faré gaudint de la llibertat del còrrer. Em prenc un red bull i dues mandarines. Res més perquè em costarà pair-ho.
La cursa comença a dos quarts d’onze. A les 9, agafant el dorsal, ja em vaig xopar tot i anant amb anorac. Quin desastre, a mi m’agrada la calor !!
Fan una cursa de 10 km i la mitja, a Jesús, a costat de Tortosa, no arribem a dos-cents els arreplegats, els ajudo a muntar un rètol perquè els ha fallat gent. Ja m’he gelat. Me’n torno al cotxe a refer-me.
A les deu i cinc surto ja vestit de cursa, avui de negre, de dol!: guants, primera i segona capa i pantalons llargs. Tots botem sota una gran pèrgola que ens guareix de la maleïda pluja.
Es retrassa la sortida però per fi anem a la línia. Per megafonia ens diuen dos minuts més. Hi ha una gran esbroncada. Ja estic xop, m’hagués agradat fer una bona cursa, però els desitjos es perdran com llàgrimes sota aquesta pluja. Llàstima.
Per fí sona el tret, estic a segona fila i arrenco. A córrer que diria el Bart. Em fa mal tot, no he fet dos cens metres i ja em fa mal tot. Abandono i a fer punyetes! Però abans vull passar gent que això s’estreta, 3.50m el primer km, mira encara. L’aigua que vesso és igual que la que em xopa, pel cap i pels peus. Que sigui el que déu vulgui. No torno a mirar el cronòmetre fins 3r km, no arriba a 12 minuts. Caram!
Un recorregut dur, pujades i baixades, pel poble i pels afores. Tot just acabada la primera volta veig l’Aran, amb l’Aleix i l’Ainhoa que venen a peu per a veure’m, són a l’altra banda de la carretera els crido i ell criden. Aixeco el puny fent senyal de joia, noto un etzibada d’adrenalina. Corre, Jordi, corre!.
Passen els quilòmetres i els avituallaments, ni gota d’aigua ni de res, no cal. Me’n recordo del Ricard i del Marc, del Jordi, del Fedor, del Jaume i del meu cosí, el Frank. No he mirat més el rellotge ni ho penso fer.
S’acaba la segona volta, veig la meta, va! que ja està això, els 100 metres i llestos. Diuen el meu dorsal i el nom. Ja veig els meus. Després d’una estona me’n recordo que no sé quin temps he fet. Vaig a cronometratge.
Caram resulta que he quedat tercer de veterans, m’han donat una copa!! Aixó no ho podré superar mai, crec que penjaré les botes.
